Mirar als ulls d'un primat, observar-ne les seves actituds, moviments, sentiments, els seus silencis no fa més que ratificar-ne el nostre parentesc. Quan els veig dins un zoo, sempre em pregunto què deuen pensar. En aquesta imatge sembla ben bé que aquest ximpanzé s'hagi agafat la seva estona; el seu temps de silenci per estar amb ell mateix.
Pot un ximpanzè arribar a copsar la idea del "carpe diem", del "tempus fugit", de l'"ubi sunt"?
ResponEliminaI perquè em sembla que ells també pateixen?
pobret com li plou... un encant les fotos... però el mono també ;-)
ResponEliminaGali
http://laquimicafunciona.blogspot.com
Dos fantastics retrats.
ResponEliminaEnhorabona Carles.
Una abraçada!
Cantinereta: N'estic totalment segur de que pateixen; ara, no sóc etòleg i els meus coneixaments en aquest sentit no passen de la subjecció. Penso que de tot el que comentes el que segur que practiquen és el viure al dia. Lo de que el temps se'ls escapa ja no ho veig tan clar, perquè sembla que aquest sentiment deu anar lligat a uns objectius, que ara per ara només ens hem imposat una èspecie.
ResponEliminaGali: Gràcies de nou. De fet no és pluja, és una cataracta i el que em va cridar l'atenció de la seva actitud és precisament que jo mateix he fet això moltes vegades: assentar-me al costat d'un lloc on cau l'aigua per estar amb mi i les meves cabòries.
ResponEliminaJordi: Moltes gràcies. Una abraçada.
ResponElimina